Dol gestacional: veure o no veure un fill que ha nascut mort

Tres dies després de perdre la Queralt em vaig posar a ‘buscar-la’. Em resistia a començar amb el dol. Necessitava sentir-la a prop d’alguna manera. La que fos. Buscava les seves ecografies, buscava coses per a recordar-la. Però no en tenia. No li havia comprat cap peça de roba, no tenia res material, i tampoc no tenia cap imatge al meu cap, no sabia quina cara feia ni com havia arribat a ser el seu cos. Em preguntava: era molt més petita que el palmell de la meva mà? Tenia els ditets ja formats? Hauria pogut acaronar-li una mà diminuta entre els meus dits polze i índex? Amb totes aquestes preguntes vaig anar a buscar a internet imatges de fetus de quinze setmanes, per poder-me’n fer una idea. Després de trobar moltes fotos que no tenien res a veure amb el que jo buscava (avortaments, malformacions i coses que ja ni recordo), vaig trobar les imatges d’una dona americana que s’havia fet fotos amb el seu fill nascut prematurament a les dinou setmanes de gestació.

Eren uneDol gestacional: Walter Joshua Fretz (c) F2 Photographys fotos molt tendres, de la mare amb el nen abraçat al pit, de la mare agafant-li una maneta amb un sol dit, del pare i el nen, de les germanes i el nen. Les mateixes fotos que es fa qualsevol mare amb un nen nascut viu, però aquest nen era diminut, i tenia la pell vermellosa però una mica translúcida i se li veien les venes.

Llavors em vaig adonar de l’error que havia comès quan vaig decidir que no em calia veure la Queralt després que nasqués morta. Llavors vaig desitjar haver-la vist, haver-la tocat, haver fet alguna foto. Tot i que la Queralt hauria estat més petita i menys ‘feta’ que aquell nen (quatre setmanes més ‘jove’), i potser més lila, o amb la pell afectada per les tres setmanes que portava morta i banyada en líquid amniòtic, de totes maneres vaig pensar que m’havia equivocat. També l’hauria pogut tocar, només tocar-la. Hauria pogut tancar els ulls i tocar-li una maneta, i després tocar-li el caparró, i un cop l’hagués notat amb el tacte, decidir si m’atrevia a obrir els ulls. També hauria pogut fer-li una foto, o demanar a algú que n’hi fes una, per més endavant decidir si la volia mirar o no. Hi havia tantes possibilitats, però les havia deixat perdre totes perquè quan em vaig trobar en aquella situació, no estava preparada per respondre a la pregunta de si volia veure la meva filla o no. Una pregunta que em van fer sense preàmbuls, sense més explicacions.

El que sí que em van explicar, és que si l’embaràs no ha arribat a les vint setmanes, el teu fill no es considera prou ‘persona’ com perquè t’entreguin el seu cos i el puguis enterrar o incinerar. Si no ha arribat a les vint setmanes, se’l queden i se’n desfan de la mateixa manera que es desfan de qualsevol resta quirúrgica (un òrgan extirpat, un tumor…).

I llavors, jo, sabent només això, i davant de la pregunta: la vols veure?, vaig preguntar: què es veurà? Com estarà? I la llevadora em va dir: Probablement estarà molt lila i potser deformada perquè ja porta tres setmanes morta.

I vaig dir que no em calia veure-la.

Tampoc no em vaig poder imaginar com seria aquell ‘veure-la’. Vaig pensar que volia dir que quan sortís, me la podien ensenyar o endur-se-la. I que allà s’acabaven les opcions. Però no va sortir com jo m’havia imaginat. No va sortir un nen com quan pareixes un fill viu, que era l’experiència que jo coneixia. Quan el part és normal i el nen surt viu, li fan unes proves, el netegen una mica, el vesteixen i de seguida te’l posen al pit.

La Queralt va sortir junt amb la placenta i coberta per la bossa de líquid amniòtic. No va sortir una nena diminuta sola, que era el que jo m’imaginava, va sortir una nena dintre d’una bossa enfosquida per les tres setmanes de manca de vida. No es veia res, doncs. I quan la meva mare (que va estar amb mi en tot moment aquella nit) em va dir que el que havia sortit era la bossa i que la nena ni es veia, vaig pensar: doncs millor així, no vull veure una nena que gairebé ni es veu perquè està atrapada en una bossa de líquid amniòtic fosc. En aquell moment no em vaig plantejar que podien treure la nena de la bossa, netejar-la i portar-me-la més tard per veure-la tranquil·lament. Com que un parell de minuts després del part em vaig desmaiar i després va venir el legrat (amb anestèsia) i tota la por que ja vaig descriure aquí, no vaig tornar a pensar en la possibilitat de veure la Queralt.

Em va faltar informació. Em va faltar algú que em digués: “quan neixi, ens l’endurem, i la netejarem (ho havien de fer de totes maneres per a practicar l’autòpsia) i, si vols, quan tu ja estiguis recuperada i a l’habitació, te la podem portar un moment perquè la vegis. No cal que ho decideixis ara, ja t’ho tornaré a preguntar més tard una altra vegada. També la podem portar, i jo t’explico com és, com està, el color, la sensació, la cara que fa, i llavors decideixes si la vols veure”. Això és el que em va faltar.

Si m’haguessin dit això, segurament hauria decidit veure-la, o tocar-la. Si m’haguessin dit això, hauria viscut el dol d’una altra manera, i potser m’hauria estat una miqueta menys difícil passar aquells dies posteriors en què la buidor i la impotència et treuen la son i la gana i l’esperança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *