Portar al món una filla morta

La Queralt va passar setze setmanes amb mi. Només la vaig veure dues vegades, en dues ecografies. Quan me’n vaig acomiadar, feia quatre setmanes que sabíem que era una nena, feia quatre setmanes que es deia Queralt.

Quan em van dir que el seu cor havia deixat de bategar no vaig voler veure l’ecografia que m’estaven fent. No volia veure-la quieta, perquè en les altres dues ecografies l’havia vist tan viva, tan belluguet, que no volia veure-la aturada.

Em van explicar el que venia a continuació: per les mides de la nena, ja feia tres setmanes que s’havia aturat. I per tant calia provocar-me el part. A vegades, quan fa poc que s’ha aturat, es dóna l’opció d’esperar i que el cos l’expulsi per si mateix, sense haver d’induir el part, però passades les tres setmanes, és perillós per a la mare no fer res.

Em van donar l’opció de començar aquell vespre mateix o marxar cap a casa i ingressar al matí per a començar el procés. Em van dir que em posarien unes pastilles i que llavors s’havia d’esperar la reacció del cos, que podia trigar fins a quaranta-vuit hores. Vaig pensar que si havia de trigar tant, més valia començar aviat. A més, estava segura que aquella nit no hauria dormit gens a casa.

Em van fer una amniocentesi per si els resultats podrien donar pistes de què havia passat, de per què tot s’havia acabat massa d’hora. Em sembla que el ginecòleg que la va fer no n’havia fet gaires, perquè anava rebent instruccions d’una ginecòloga. Vaig pensar que aquell tipus d’amniocentesis servien per practicar. Al cap i a la fi, la meva filla ja era morta, no passava res si l’agulla la punxava.

Després em van portar a planta, em van posar les pastilles i a esperar. Pel mòbil, vaig mirar la web de petits amb llum, que m’havia recomanat una llevadora. Vaig llegir històries de dones que havien perdut un fill a les últimes setmanes de gestació o en les primeres setmanes de vida. Vaig pensar que jo no tenia una pena tan gran, que jo estava de tan poques setmanes, que no podia estar tan trista com elles. Llavors encara no ho sabia, però m’equivocava.

En algun moment de la nit, una llevadora em va preguntar si voldria veure la Queralt, un cop sortís. Jo vaig preguntar ‘què es veuria’ i ella em va dir que probablement estaria molt lila, o poc agradable de veure, perquè feia tres setmanes que s’havia aturat. Vaig pensar que quan es va morir el meu avi, no el vaig voler veure mort, perquè el volia recordar viu. I vaig decidir que no em calia veure la Queralt. I amb això, també em vaig equivocar.

Em sembla recordar que per allà les tres o les quatre de la matinada ja em van començar les contraccions, no eren gaire fortes. Em van baixar als boxes de ginecologia. Al cap de poc vaig notar que es trencava la bossa i de seguida va sortir la Queralt. Se la van endur embolicada amb un empapador d’hospital.

Em sentia cansada però amb prou forces i em van dir que si m’aixecava, potser ajudaria a acabar de fer net. Em vaig aixecar, vaig fer un parell de passes i vaig notar que em desmaiava. Em van agafar perquè no caigués, i jo anava sentint que deien el meu nom, i que es preocupaven, però no podia contestar. Vaig vomitar, vaig perdre el coneixement i vaig tornar. Tot va passar molt ràpid. Però em vaig espantar.

Després em van haver de fer un legrat perquè l’úter no havia quedat net del tot. Em van deixar un moment sola en una cadira de rodes en un quiròfan, hi feia molt fred i sentia que em tornaria a desmaiar. No m’havia passat mai de sentir-me desmaiar estant asseguda i em va agafar por. A més, no tenia ni tan sols forces per cridar, per demanar ajuda. Vaig pensar en deixar-me caure de la cadira i estirar-me a terra, per parar el mareig. Però per sort va arribar algú i em van posar a la llitera del quiròfan. Vaig demanar una manta perquè notava massa fred. Em van dir que potser m’haurien de fer una transfusió de sang. Em van fer firmar un munt de papers que ni tan sols vaig llegir i em van anestesiar.

Em vaig despertar tremolant de manera exagerada, amb espasmes, com si tingués un atac epilèptic. Vaig notar unes quantes mans que m’agafaven les cames i els braços, com per controlar el meu cos descontrolat. Vaig sentir que algú deia: ‘esta anestesia tiene muy mal despertar’. I a poc a poc es va anar aturant la tremolor. El primer que vaig preguntar quan vaig estar bé del tot va ser si m’havien hagut de posar sang. Em van dir que no.

Després de tenir-me una estona en observació em van portar a l’habitació. Ja eren les sis o les set del matí. Ja s’havia acabat tot.

Van començar a venir visites (familiars propers) i em sentia estranyament tranquil·la. El malson s’havia acabat, jo estava bé.

Les meves hormones es pensaven que havia parit una filla viva i em transmetien una falsa sensació de felicitat.

La caiguda va venir en els dies posteriors.

One response

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *