No escriuré la teva història

Les històries creuades d’un cobrador de morosos malparlat i d’una mare que no volia ser mare en una Amèrica desconeguda i insòlita

Vaig començar a escriure aquesta novel·la a partir d’una pregunta que em feia sovint mentre conduïa: Qui s’encarrega de recollir els animals morts de les carreteres? A vegades, conduint al matí agafava un revolt i, al voral, de reüll i sense voler veure’l, em trobava un gat esbudellat. A la tarda, quan tornava a passar per aquell mateix revolt, ja no hi era. La pregunta em va perseguir durant mesos, sense que jo sabés què n’havia de fer.

Un dia, ja no recordo ni on ni com, vaig descobrir un vídeo de youtube que es deia The Accidental Sea. En sis minuts vaig quedar fascinada. El vídeo parlava sobre l’agonia d’un llac salat californià de 900 km2 (més o menys la superfície de la comarca de la Selva). El Salton Sea s’havia creat per culpa d’un accident, havia estat un paradís turístic als anys 60 i 70, però a poc a poc s’estava convertint en l’escenari perfecte per a una pel·lícula sobre l’apocalipsi.

Mentre investigava sobre el Salton Sea, em vaig trobar que una bona part de la gent que vivia allà al voltant eren descendents dels migrants afamats que als anys 30 s’havien escapat d’unes tempestes de sorra mortíferes que van assolar la part central dels Estats Units. També em va fascinar aquella part de la història americana que mai abans havia sentit. Em vaig documentar. Vaig imaginar com devia ser l’èxode tot llegint Steinbeck, vaig estudiar els recol·lectors de pèsols a les fotos de la Dorothea Lange, vaig mirar i remirar documentaris en blanc i negre i en color per saber què menjaven i com se sentien aquella gent desarrelada.

Quan ja coneixia del dret i del revés el Salton Sea i el Dust Bowl, sabia que la història passaria als Estats Units, però no què hi havia de passar, a qui, ni com, ni per què. La veritat és que no ho sé mai, el que ha de passar a les meves històries, fins que no passa. Fins que no ho escric.

Així, vaig situar la primera escena amb un personatge que ha tingut un accident i està estès a l’asfalt perquè volia posar-hi un animal mort (per veure qui el venia a recollir). I quan vaig començar a escriure i li vaig treure les sabates al protagonista, no sabia per què les hi treia, ni qui les hi havia tret, ni si això tindria més repercussió en la trama. Però gràcies a l’asfalt i al gat mort, va aparèixer en Dylan Garcia, un cobrador de morosos malparlat amb alguns temes per resoldre. I també va aparèixer algú per recollir el gat mort, naturalment.

Del Dust Bowl en va sorgir la història de la família Pont. I a mesura que l’anava escrivint, em preguntava com connectar en John i la Shirley Pont dels anys trenta amb en Dylan d’avui. O com connectar el Dust Bowl amb el Salton Sea. Però a vegades les coses s’endrecen soles: de sobte en Dylan va anar a visitar la Patsy Pont a una residència i ja ho vaig tenir lligat; i el Salton Sea va continuar el seu declivi per la incompetència dels polítics californians, fins al punt que malauradament s’ha convertit en un petit bol de pols que de tant en tant aixeca tempestes de sorra. I el cercle es va tancar.

M’he passat set anys escrivint aquesta novel·la, endinsant-me en aquesta Amèrica més oblidada, habitada per personatges singulars. Si encara no havies sentit a parlar mai del Salton Sea ni de tots els llocs insòlits que l’envolten potser, un cop hagis llegit la novel·la, també sentiràs la necessitat de descobrir-ne més coses.

Andere boeken

WINNAAR VAN DE JOANOT MARTORELL PRIJS 2023
De stilte van de astronauten

Het verhaal van een moeder en dochter die moeten vechten om zich aan te passen aan de omgeving, en van een Amerikaanse jongen die hen zal helpen zonder het te weten.

Laia Fàbregas

Schrijver
© 2023 Laia Fàbregas