Tres veus que ens expliquen com viuen la soledat i la distància, però que ho fan de la manera més propera possible, despullant-se de totes les pors.

Aquesta història va començar amb un record, el record d’una nena americana d’uns sis o set anys, que vaig veure en un documental a finals dels anys noranta. El documental explicava que la nena no podia parlar amb les seves amigues. Que volia, però no podia. Recordo perfectament la imatge de la seva cuina americana, i com li donaven microdosis de l’antidepressiu prozac per veure si allò l’ajudava a sortir d’aquella timidesa extrema que no li permetia comunicar-se més enllà que amb els de casa seva. I també recordo com li canviava la cara quan, després de prendre la medicació uns dies, havia aconseguit començar a parlar amb les seves amigues. I com explicava la sensació de llibertat que li havia donat el tractament, de com allò li permetia ser qui ella era de debò.

Des que vaig veure aquell documental, la nena que no parlava em tornava al cap de tant en tant. Però no sabia què fer-ne. Fins que fa dos anys vaig pensar que havia arribat el moment. I vaig intentar trobar-la, de nou, vaig buscar per youtube a veure si hi havia el fragment de documental que recordava. No la vaig trobar. Però vaig trobar molts altres nens i nenes que s’assemblaven a ella, tant a youtube com a fora. Vaig llegir, vaig veure vídeos i vaig entrevistar fills i mares des d’eua a Anglaterra, des de noruega fins a Catalunya.

I d’allà va néixer la Rita, que no parla, però que té moltes coses a dir. Un cop vaig tenir la Rita, va aparèixer l’Anna, la mare que l’havia d’ajudar. I de seguida vaig veure que prou feina tenia ella per ajudar-se a si mateixa. Potser per això aviat vaig necessitar incloure el David en tota la història. Un personatge que ve del món real, però d’un altre temps i lloc, i que es va fer necessari per explicar les històries de l’Anna i la Rita.